Rosa Luxemburg va ser assassinada als 47 anys, en el marc de la insurrecció dels Consells obrers a Alemanya, sota la repressió d’un govern socialdemòcrata. Reproduïm les paraules que va escriure Clara Zetkin, la seva gran amiga i camarada, després de la seva mort en 1919.
Martes 15 de enero de 2019
Rosa Luxemburg va ser assassinada als 47 anys, en el marc de la insurrecció dels Consells obrers a Alemanya, sota la repressió d’un govern socialdemòcrata. Reproduïm les paraules que va escriure Clara Zetkin, la seva gran amiga i camarada, després de la seva mort en 1919.
En Rosa Luxemburg vivia una indomable voluntat. Propietària sempre de si, sabia ventar a l’interior del seu esperit la flama disposada a brollar quan fes falta, i no perdia mai el seu aspecte serè i imparcial. Acostumada a dominar-se a si mateixa, podia disciplinar i dirigir l’esperit dels altres. La seva sensibilitat exquisida la movia a buscar agafadors per a no deixar-se arrossegar per les impressions externes; però sota aquella aparença de temperament reservat, s’amagava una ànima delicada, profunda, apassionada, que no només abraçava com a seu a tot l’humà, sinó que s’estenia també a tot ser vivent, doncs per a ella l’univers formava un tot harmònic i orgànic. Quantes vegades aquella a qui anomenaven "Rosa la sanguinària", tota fatigada i aclaparada de treball, es detenia i tornava enrere per a salvar la vida d’un insecte extraviat entre l’herba! El seu cor estava obert a tots els dolors humans. No mancava mai de temps ni de paciència per a escoltar a quants acudien a ella buscant ajuda i consell. Per a si, no necessitava mai res i es privava amb gust d’allò més necessari per a donar-li-ho a uns altres.
Severa amb si mateixa, era tota indulgència envers els seus amics, les preocupacions dels quals i penes l’entristien més que els seus propis pesars, la seva fidelitat i la seva abnegació estaven per sobre de tota prova. I aquella a qui es tenia per una fanàtica i una sectària, arrebossava cordialitat, enginy i bon humor quan es trobava envoltada dels seus amics. La seva conversa era l’encant de tots. La disciplina que s’havia imposat i el seu natural esperit de superació li havien ensenyat a sofrir estrenyent les dents. En la seva presència semblava esvair-se tot el que era vulgar i brutal. Aquell cos petit, fràgil i delicat albergava una energia sense igual. Sabia exigir sempre de si mateixa el màxim esforç i mai fallava. I quan se sentia a punt de sucumbir a l’esgotament de les seves energies, s’imposava per a descansar un treball encara més pesat. El treball i la lluita li infonien alens. Dels seus llavis rares vegades sortia un "no puc"; en canvi, el "dec" a tota hora. La seva delicada salut i les adversitats no feien mossa en el seu esperit. Envoltada de perills i de contrarietats, mai va perdre la seguretat en si mateixa. La seva ànima lliure vencia els obstacles que la voltaven.
Mehring té farta raó quan diu que Luxemburg era la més genial deixebla de Carlos Marx. Tan clar com profund, el seu pensament brillava sempre per la seva independència; ella no necessitava sotmetre’s a les fórmules rutinàries, perquè sabia jutjar per si mateixa el veritable valor de les coses i dels fenòmens. El seu esperit lògic i penetrant s’enriquia amb la instrucció de les contradiccions que ofereix la vida. Les seves ambicions personals no se satisfeien amb conèixer a Marx, amb dominar i interpretar la seva doctrina; necessitava continuar investigant per compte propi i crear sobre l’esperit del mestre. El seu estil brillant li permetia donar realç a les seves idees. Les seves tesis no eren mai demostracions seques i àrides, circumscrites en els quadres de la teoria i de l’erudició. Espurnejants d’enginy i d’ironia, en totes elles vibrava la seva continguda emoció i totes revelaven una immensa cultura i una fecunda vida interior. Luxemburg, gran teòrica del socialisme científic, no incorria mai en aquesta pedanteria llibresca que ho aprèn tot en la lletra de motlle i no sap de més aliment espiritual que els coneixements indispensables i circumscrits en la seva especialitat; el seu gran afany de saber no coneixia límits i el seu ampli esperit, la seva aguda sensibilitat, la portaven a descobrir en la naturalesa i en l’art fonts contínuament renovades de gaudi i de riquesa interior.
En l’esperit de Rosa Luxemburg l’ideal socialista era una passió abassegadora que tot l’atropellava; una passió, a l’una, del cervell i del cor, que la devorava i l’acuitava a crear. L’única ambició gran i pura d’aquesta dona sense igual, l’obra de tota la seva vida, va ser la de preparar la revolució que havia de deixar el pas franc al socialisme. El poder viure la revolució i prendre part en les seves batalles, era per a ella la suprema aquesta. Amb una voluntat fèrria, amb un menyspreu total de si mateixa, amb una abnegació que no hi ha paraules amb què expressar, Rosa va posar al servei del socialisme tot el que era, tot el que valia, la seva persona i la seva vida. L’ofrena de la seva vida, a la idea, no la va fer tan sols el dia de la seva mort; la hi havia donat ja tros a tros, en cada minut de la seva existència de lluita i de treball. Per això podia legítimament exigir també dels altres que ho lliuressin tot, la seva vida fins i tot, en honor del socialisme. Rosa Luxemburg simbolitza l’espasa i la flama de la revolució, i el seu nom quedarà gravat en els segles com el d’una de les més grandioses i insignes figures del socialisme internacional.
