Foto: Frantsizka Lamarain i Pedro Telleria, víctimes de la dictadura a Elgeta

Les declaracions de víctimes de la dictadura franquista al jutjat de Bergara que aquest 17 de gener podrien haver estat un esdeveniment històric, han quedat sepultades sota un nou mantell d’impunitat.

Un canvi de jutge ha sigut suficient perquè la querella presentada per l’ajuntament d’Elgeta (Guipúscoa) davant el jutjat d’Instrucció número 4 de Bergara sigui arxivada. La querella denunciava 14 crims durant la guerra civil espanyola i dos atemptats d’un grup ultradretà registrats al juny i juliol de 1980 que no seran investigats.

El jutge Hugo Jacobo Calzon Mahia, titular del jutjat de Bergara, ha arxivat les diligències ordenades per la jutgessa Maider Imaz Mendizábal el passat 19 de novembre (les quals van ser donades a conèixer l’11 de desembre). Imaz es trobava al capdavant del tribunal en qualitat de suplent. Fa pocs dies, després de reprendre la titularitat del tribunal, el jutge va dictar un acte per evitar que s’investiguin els crims denunciats per l’ajuntament d’Elgeta.

L’ajuntament d’Elgeta, que actua com a querellant, ha presentat un recurs perquè la causa prossegueixi. Un objectiu que d’aconseguir-se tindria un significat històric: per primera vegada en 80 anys familiars de víctimes del franquisme serien escoltades en un tribunal de l’Estat espanyol.

Entre les denúncies es troben crims i atrocitats inenarrables sofertes pels habitants d’Elgeta, una petita localitat de mil habitants. Com el cas d’Anttoni Telleria, una nena de 14 anys violada repetidament per soldats franquistes, després de presenciar com els botxins assassinaven als seus pares.

L’acte inicial de la jutgessa Imaz demostra que no existeix un únic criteri en l’àmbit de la judicatura sobre la possibilitat o no de jutjar els crims del franquisme. No obstant això, el pronòstic sobre les possibilitats que la causa prosperi no és molt encoratjador. La impunitat que protegeix als genocides de la dictadura franquista se segueix presentant com un mur infranquejable.

L’acte del jutge que ha arxivat la causa sosté que cap dels 14 casos denunciats pot ser jutjat, al·legant –entre altres motius- que la Llei d’amnistia vigent a Espanya impedeix investigar o jutjar tals crims.

Els arguments del magistrat no representen cap innovació en el guió que ha marcat fins ara a la justícia espanyola en aquest terreny: la Llei d’Amnistia de 1977, el Principi de Legalitat, la irrectroactividad de la llei penal i la prescripció dels crims denunciats (en virtut que no poden catalogar-se com a delictes de genocidi o crims de lesa humanitat perquè aquests no van ser introduïts en el Codi Penal espanyol fins a l’1 d’octubre de 2004).

Aquest és el “sistema legal”, el pilar del qual és la Llei d’Amnistia nascuda dels pactes de la Transició, és el que garanteix la impunitat del franquisme i nega la justícia a les víctimes.

Lleis d’impunitat

La ressolució judicial del jutge Calzon Mahia defensa que la Llei d’Amnistia, a pesar de la seva condició de preconstitucional, gaudeix de plena efectivitat i vigència i cita, per a això, la sentència del Tribunal Suprem sobre l’intent de l’exjutge Garzón de jutjar al franquisme per assenyalar que aquesta llei va ser "promulgada amb el consens total de les forces polítiques en un període constituent sorgit de les eleccions democràtiques de 1977".

D’aquesta manera, prossegueix l’acte, "sembla que la Llei d’Amnistia no pot equiparar-se a les lleis de ’Punt Final’ i ’Obediència Deguda’ promulgades a la República d’Argentina al 1986 i 1987, o a altres de similar naturalesa adoptades en altres països com Xile o Perú, clarament il·legals". "La llei d’Amnistia va ser, en tot el seu procés de gestació i aprovació, una exigència de les forces polítiques democràtiques, àmpliament recolzada per la societat espanyola, i aprovada per les Corts", sentència.

Recentment es van complir 40 anys de la infame Llei d’Amnistia, la qual va ser aprovada pel Congrés dels Diputats el 14 d’octubre de 1977 amb els vots del PSOE i el PCE. Encara que presentada llavors com una norma que facilitava la sortida de presó de presos antifranquistes, va ser una veritable llei de “punt final” de la dictadura -en aquest sentit, absolutament comparable amb les lleis d’impunitat a Argentina-, que va garantir als franquistes seguir lliures després de 40 anys de repressió i centenars de milers d’assassinats, i que ni tan sols es pogués reivindicar la qualitat de perseguit polític.

Des de llavors, la Llei d’Amnistia de 1977 va ser i segueix sent utilitzada com a “escut franquista” i garant de la impunitat. L’excusa perfecta dels poders de l’Estat per rebutjar qualsevol petició de Justícia per part de les víctimes.

L’exemple més evident es va donar en la sentència de 2012 del Tribunal Suprem que va rebutjar la possibilitat d’investigar en seu judicial espanyola els crims del franquisme i qualificava la Llei com a “pilar bàsic i insubstituïble de la transició espanyola”. A partir d’aquí, se l’esgrimeix com a argument central per rebutjar tota recerca.

Encara que la querella presentada per l’Ajuntament d’Elgeta no prosperi, la llarga lluita contra la impunitat i pel judici i càstig als genocides del franquisme ha donat un nou combat. I no serà l’últim.