En castellano

En galego

Introducció

La crisi que ha viscut el Règim del 78 en els passats mesos amb la irrupció del moviment democràtic català ha estat el major desafiament a l’Estat hereu de la dictadura en l’últim període. Malgrat la imposició del 155 i la derrota de l’aposta independentista -una responsabilitat que recau no només en l’ofensiva repressiva de l’Estat, sinó també en la capitulació de la direcció burgesa i petita burgesa del procés-, les raons de fons que van obrir aquesta crisi segueixen plantejades.

D’una banda, l’anomenada “recuperació econòmica” troba els seus límits en un marc internacional de certa recuperació però sense perspectives a mig termini (amb baixa inversió, sota creixement del comerç internacional i de la productivitat, i bombolles financeres que estan en nivells “pre-crisis”). Però al mateix temps segueix descansant sobre les espatlles de la classe treballadora i els sectors populars, en forma de desocupació de masses, precarietat, deflació salarial i desmantellament de serveis públics i altres drets com les pensions. Una ampliació de la misèria que copeja especialment a la joventut, les dones i els immigrants. Per l’altre, les grans demandes democràtiques que es van plantejar del 15M d’ara endavant, com el rebuig a la “casta política” i la seva corrupció, a la Corona i en general a aquesta democràcia per a rics, segueixen vigents.

En aquest marc, l’esquerra neorreformista ha mostrat la seva incapacitat per expressar una política d’independència de classe enfront dels diferents bàndols burgesos que unifiquin les reivindicacions democràtiques amb un programa que doni sortida als patiments de les majories obreres i populars. Una fallida que té el seu paral·lel en altres experiències de l’esquerra europea com Syriza, convertida avui en fidel aplicadora del memoràndum de la Tròica, i que no es pot separar de l’ascens de l’extrema dreta que s’està vivint en diversos països del continent o el triomf de Trump a Estats Units.

El fracàs de projectes polítics com Unidos Podemos en l’Estat espanyol o la CUP a Catalunya, planteja el problema de quin tipus d’esquerra és necessari construir. I quan parlem de “fracàs” no ens referim a la seva reculada electoral, que també existeix i per a ells és un evident senyal de crisi, sinó a la seva incapacitat per ser un instrument de transformació radical de la societat en favor de les necessitats de la classe treballadora i els oprimits.

Des del CRT i Izquierda Diario assumim la responsabilitat de “moure fitxa” i obrir el debat. El nostre objectiu? Avançar en la construcció d’una forta esquerra anticapitalista, revolucionària, internacionalista i de la classe treballadora en l’Estat espanyol, que es proposi en l’inmediat enfrontar l’ofensiva reaccionària que recorre tot l’Estat, però que al mateix temps es prepari per a la irrupció de nous fenòmens de la lluita de classes.

L’intent del bloc monàrquic d’imposar una restauració reaccionària del Règim del 78

La resposta repressiva de la Corona, els partits monàrquics i la Judicatura per liquidar el moviment independentista català amaga un objectiu més ampli: l’intent de tancar la qüestió catalana i la pròpia crisi del Règim del 78 per la via reaccionària.

La pantalla ideològica de l’“espanyolisme” deslligat a la calor de la crisi catalana encobreix la intenció de represtigiar a la Monarquia i la Constitució del 78 per avançar amb un model territorial més centralitzat. Al mateix temps, busca donar més poder al “partit judicial”, que avui es troba al capdavant d’una “nova inquisició” perseguint les llibertats democràtiques amb decisions aberrants com la presó als líders del procés català per “rebel·lió”, els processos a tuiters, periodistes, artistes o els casos dels joves de Altsasu, Alfon, o l’intent del govern d’impedir la investidura de Carles Puigdemont. D’aquesta manera, el Règim es proposa recobrar una certa estabilitat amb la que poder continuar amb l’agenda de retallades i contrareformes que demana el capitalisme espanyol, la UE i els creditors de deute, començant per liquidar el sistema de pensions públic, nous ajustos fiscals i una altra reforma laboral en clau precaritzadora.

Encara no està dit que aquest projecte aconsegueixi imposar-se. En primer lloc, existeixen un bon nombre de contradiccions internes per aconseguir-ho. No hi ha unanimitat sobre el grau de recentralització que el PP i Ciutadans volen imposar via 155 i les intervencions de comptes a Comunitats Autònomes i Ajuntaments.

Al mateix temps, la pugna oberta per l’hegemonia de la dreta després de l’enfonsament del PP i l’ascens de Ciutadans a Catalunya, posa límits a la unitat de propòsits dins del bloc monàrquic a les portes d’un nou període electoral.

D’altra banda, encara que conjunturalment s’hagi aconseguit una estabilització conservadora en l’Estat espanyol i una paralització del moviment català, aquest projecte pot tornar a trobar-se enfront de la mobilització social malgrat les seves direccions i una reobertura per a baix de la crisi del Règim, com vam veure en el cicle de lluites del 2011-2014 o en els passats mesos a Catalunya.

Davant l’intent de restauració conservadora del Règim i la probable reactivació de l’agenda de retallades, en la situació es troba inscripta la possibilitat que ressorgeixin noves lluites democràtiques (començant per la catalana, però també contra l’ofensiva repressiva de l’Estat i la Judicatura), de les dones (que vénen protagonitzant un profund moviment que el proper 8 de març inundarà els carrers en tot l’Estat impulsant la vaga feminista), de la joventut (la generació més jove que només ha viscut la crisi, la precarietat laboral, la depressió i la falta de futur) i de la classe treballadora (especialment dels sectors més precaritzats, que en l’últim període han protagonitzat diferents lluites i processos d’organització significatius).

Això és així perquè, encara que l’ofensiva de la dreta impregna l’escenari polític, les tendències a la “crisi orgànica” (segons Antonio Gramsci, “una crisi d’hegemonia de la classe dirigent, una crisi d’autoritat de l’Estat en el seu conjunt”, producte de la separació entre les masses i les seves representacions tradicionals) es mantenen amb tota la seva força. És en l’esquerda que deixa oberta aquesta crisi per on la lluita de classes pot colar-se més aviat que tard.

De la il·lusió política a ser la pota esquerra del Règim: l’esquerra neorreformista no ha passat la prova

Per obturar la restauració reaccionària en curs i imposar una sortida a la crisi del Règim i el capitalisme espanyol a favor de les majories obreres i populars, és necessari que la força social de la classe treballadora, les dones i la joventut posin en marxa el seu propi “full de ruta”. El problema és que les actuals representacions polítiques de l’esquerra neorreformista que podrien promoure aquesta dinàmica es posicionen en les antípodes d’aquesta perspectiva. Aquest és el balanç de les polítiques “del canvi” en els últims anys.

El sorgiment del nou reformisme -encarnat en Podemos, les confluències i en aliança amb el reformisme tradicional d’Esquerra Unida es va donar en el marc d’un esgotament del cicle de mobilitzacions del 2011-2012. Aquest reflux d’allò “social” va estar propiciat pel rol de les direccions burocràtiques dels grans sindicats que es van negar i van boicotejar qualsevol possibilitat d’una entrada en escena de la classe treballadora a l’altura dels atacs que s’estaven portant endavant. Els dirigents de CCOO i UGT van desaparèixer després de la segona jornada de vaga de 24 hores del 14N de 2012, després d’haver aïllat i portat a la derrota la gran vaga minera d’aquest mateix any.

En aquest marc, l’esquerra sindical va ser incapaç (en part per la seva feblesa, però també pels seus propis errors sectaris) d’utilitzar les seves posicions per mostrar-se com a alternativa o contratendencia a la política de la burocràcia sindical. En un escenari de fragmentació de les files de la classe treballadora, els sectors sindicals que es reivindiquen antiburocràtics i combatius no han sabut plantejar una perspectiva superadora a l’atomització de les pròpies organitzacions de la classe treballadora.

Podemos es va presentar com l’expressió política del descontentament social, venent la il·lusió que l’únic canvi possible vindria de la via de conquistar posicions de govern per la via electoral. Amb un programa reformista, que al principi recollia parcialment part de les reivindicacions del 15M en endavant, va emergir en les europees i municipals aconseguint les seves primeres posicions governamentals a les principals capitals de l’Estat. No obstant això, va construir un nou tipus d’organització política “d’esquerra” confinada als estrets límits “institucionals” permesos pel Règim, en els quals no es pot transformar absolutament res des del punt de vista de la dominació capitalista. Així, de les idees més “radicals” dels seus inicis, ràpidament Podemos es va domesticar, devaluant el seu programa fins a la mera reforma constitucional i el cogovern amb el PSOE.

Amb manca d’influència orgànica a la classe treballadora (a diferència del reformisme clàssic), Podemos ha reforçat l’“obra” de la burocràcia sindical de CCOO i UGT per calmar el carrer, col·laborant complementàriament en el manteniment de la divisió i fragmentació social i material de la classe obrera.

Quan ens acostem al tercer aniversari dels anomenats “ajuntaments del canvi”, aquestes experiències de govern s’han transformat en la prova més palmaria de com l’“esquerra del canvi” s’ha topat amb el mur dels grans poders capitalistes urbans. La fi dels desnonaments i la falta d’habitatge ha xocat amb la seva negativa a enfrontar-se als bancs i impulsar l’expropiació dels habitatges en mans de la banca. Demandes com la remunicipalització de serveis s’ha abandonat per seguir deixant en mans d’un grapat de multinacionals els serveis públics essencials. I ni tan sols els promesos “plans d’emergència ciutadana” s’han engegat fruit del acatament dels límits de despesa i fins a les intervencions de Montoro, com la de l’Ajuntament de Madrid.

Paral·lelament, el cogovern amb el PSOE s’ha assajat a Barcelona amb l’extingit pacte amb el PSC, amb l’entrada de Podemos al govern de Castilla-la Mancha i la sustentació parlamentària a aquest partit a Aragó i altres comunitats. Finalment, la seva posició davant la qüestió catalana va acabar de confirmar la integració en el Règim del 78 com la seva nova pota esquerra, negant-se a reconèixer el resultat de l’1-O i el dret a l’autodeterminació de Catalunya, i molt menys a impulsar la més mínima mobilització en la resta de l’Estat contra l’ofensiva repressiva de l’Estat i la monarquia.

L’accelerat procés de domesticació de Podemos (i subsidiàriament dels seus socis d’Esquerra Unida) ha transformat a la força política d’esquerra més potent dels últims 20 anys en l’Estat espanyol en un partit inofensiu per al Règim i els capitalistes, format per nous “professionals de la política” provinents en la seva majoria de la petita burgesia il·lustrada, amb un discurs moderat en extrem i sense “èpica”, completament burocratitzat i cada vegada amb menys militància real.

L’esquerra independentista i la seva impotent subordinació a la direcció burgesa i petit-burgesa del procés

L’altra gran full de ruta per la qual va apostar una bona part de l’esquerra en aquests últims anys, especialment a Catalunya, va ser la que es referenciava en la CUP i la seva política en el procés català. Aquesta plantejava que la ruptura territorial de l’Estat espanyol podria, per si sola, desencadenar l’ensorrament del Règim del 78 i la concatenació de processos de “ruptura” en la resta de l’Estat. Tot això, a més, amb independència de qui estigués al capdavant de la lluita per la independència de Catalunya i del projecte social que encarnés la futura república catalana.

Els resultats del procés català han constatat que es tractava d’una altra “il·lusió”, en aquest cas en què l’aliança amb els representants polítics de la burgesia i la petita burgesia catalana eren la via perquè la lluita pels drets democràtics a Catalunya pogués deslligar un procés de “ruptura” o “revolució democràtica”.

La direcció “procesista” ha demostrat que en cap cas va estar disposada ni tan sols a provocar aquesta “ruptura” amb l’Estat. La profunditat del moviment català i especialment la gran mobilització social i els elements d’autoorganització engegats des de les setmanes prèvies a l’1-O -que van tenir la seva continuïtat amb les vagues generals del 3-O i el 8N-, els va portar més lluny del que ells mateixos volien. El referèndum va tenir lloc i el 27-O fins i tot es va realitzar una proclamació d’independència. No obstant això, com era d’esperar-se, tot seguit van optar per una claudicació en tota la línia que continuen aprofundint amb la tornada a la “via negociadora”.

La política de “mà estesa” de la CUP va convertir a l’esquerra independentista, i a la resta de l’esquerra anticapitalista que la va assumir, en una força subordinada políticament i en la lluita de classes al full de ruta burgès del “procesisme”. L’“etapa democràtica” a la qual calia arribar de la mà de les direccions burgeses i petit-burgeses es va mostrar, una vegada més en la història, una utopia reaccionària. Per conquistar el dret d’autodeterminació fins al final era necessari engegar grans forces socials, amb la classe obrera al capdavant. No obstant això, aquest escenari era rebutjat pel PDeCAT, ERC i les entitats sobiranistes, fidels a la seva composició de classe.

Al mateix temps, i aquest és un element fonamental del balanç, el fet que el procés fos dirigit per aquestes formacions, responsables del sofriment de la crisi per part de la classe treballadora i sectors populars de Catalunya, darrere d’un programa de construir una república burgesa que en l’essencial poc es diferenciava del Règim actual, va ser un obstacle perquè importants sectors de la classe treballadora catalana se sumessin al moviment i per poder despertar la solidaritat en la resta de l’Estat. Una dinàmica a la que també va contribuir d’una banda la nefasta política del nou reformisme i la burocràcia sindical donant-li l’esquena al moviment democràtic català, i per un altre la mateixa esquerra independentista que no ha pres cap iniciativa per vincular la lluita del poble català amb la classe treballadora i els sectors populars de la resta de l’Estat.

Si l’estratègia de Podemos ha fracassat per la seva submissió als límits del Règim del 78, la de la CUP naufraga en la seva subordinació als representants històrics de la burgesia i la petita burgesia catalanes. La política d’ambdues formacions, no obstant això, té un denominador comú: la confiança en què qualsevol procés de transformació política només podrà conquistar-se des de dalt o, en el millor dels casos, amb posicions en el règim i moviments socials que pressionin des de fora, però en cap cas mitjançant la lluita de classes independent.

Il·lusions reformistes i feblesa de l’esquerra anticapitalista: la urgent necessitat d’una alternativa independent dels partits del Règim

Com demostren les enquestes electorals, les il·lusions en el neorreformisme comencen a retrocedir. A les seves últimes declaracions Pablo Iglesias ha sostingut que amb la crisi catalana s’ha produït un “gir reaccionari d’estil monàrquic”, la conseqüència del qual seria que el PSOE “ha renunciat al fet que siguem el seu soci preferent, i això no és bona notícia per al canvi polític”. Però el que pretenia ser una autocrítica no és més que una autojustificació. Podemos, que al costat d’IU i les Marees té 67 diputats al Congrés i governa a les principals ciutats espanyoles, no hauria de preguntar-se si te alguna responsabilitat en el gir conservador de la situació? Nosaltres creiem que sí. Perquè les relacions de forces desfavorables no cauen del cel. Són producte de derrotes, o, pitjor encara, com és el cas, de derrotes sense lluita.

Al no enfrontar al Règim, promovent una politica de conciliació de classes d’acord amb Pedro Sánchez i situant-se com a furgó de cua del bloc constitucionalista a Catalunya, Unidos Podemos va obrir l’espai no només a la recomposició dels social-liberals del PSOE, sinó també a l’ascens de la nova dreta de Ciutadans, que busca presentar-se com una “solució” als problemes de les masses. Una situació en la que la CUP comparteix responsabilitat, encara que la seva adaptació va ser en sentit oposat, a la direcció que sens dubte es dirigia a una capitulació anunciada.

Però seria un error reconèixer aquesta realitat i no el fet que a l’esquerra de Podemos (o de la CUP), encara no existeix una alternativa política viable. Catalunya, per haver estat el punt més crític per al Règim en les últimes dècades, és potser la demostració més dura d’això. L’absència d’una forta força política que se situés de forma totalment independent de les diferents variants burgeses, que es proposés desenvolupar els mètodes de la lluita de classes i aixecar un programa que unís les demandes democràtiques com el dret a decidir o la lluita per processos constituents, amb un programa anticapitalista i de classe, va deixar sense alternativa a un moviment que està sent conduït a la derrota per la combinació de la repressió i la claudicació de la seva direcció.

En aquest escenari, la feblesa de l’esquerra que es reivindica anticapitalista i revolucionària per plantejar una alternativa, tant a Catalunya com en la resta de l’Estat, s’ha fet palès. En primer lloc, perquè en aquests últims anys una bona part de l’esquerra que es reivindica anticapitalista s’ha liquidat política i fins i tot organitzativament, ja sigui per la via de l’adaptació al nou reformisme o a la política de conciliació de classes de l’esquerra independentista.

És el cas d’Anticapitalistes, que després de la irrupció del 15M va arribar a ser l’organització anticapitalista més forta de l’Estat, avui es troba dissolta com un corrent intern en Podemos i ha renunciat obertament a tot horitzó de transformació revolucionària de la societat, assumint plenament el full de ruta de la gestió del capitalisme i el cogovern amb el PSOE. L’exemple de l’Ajuntament de Cadis, dirigit per Anticapitalistes, és un bon d’exemple de com no marcar cap diferència de la resta d’ajuntaments del canvi. Però fins i tot davant les posicions més aberrants de Podemos, com la sostinguda a Catalunya, les seves principals figures públiques, Teresa Rodríguez i José María González, “Kichi”, han sortit a rebutjar el reconeixement de la república catalana i a tancar files darrere del constitucionalisme d’Iglesias.

Un altre grup que ha seguit la senda de la liquidació ha estat l’extint En Lluita, que va decidir dissoldre’s dins de Podemos i en la CUP en el cas de Catalunya, reivindicant obertament la renúncia a construir una organització revolucionària independent i la política de servir de consellers d’esquerra per a les direccions reformistes de diferent tipus emergides del 15M o el procés català.

En un altre nivell, diferents grups que es reivindiquen de la tradició “marxista-leninista” (estalinista) en l’Estat espanyol es presenten com a crítics a la política de Podemos, IU o fins i tot la CUP per diferents motius, però al seu programa i estratègia defensen una perspectiva de revolució per etapes (en virtut de la qual es consideren com a aliats a sectors de la burgesia que reporta en “democràtica” o “republicana”) i una volta a l’Estat nació en clau “sobiranista d’esquerra”.

Altres organitzacions, no obstant això, com a Corrent Roig, Izar, la nostra pròpia organització, CRT, i altres grups més petits, ens hem mantingut com a organitzacions revolucionàries independents a l’esquerra del neorreformisme. Altres grups, encara que participen dins de les organitzacions reformistes, es mantenen com a corrents polítiques amb diferent nivell d’independència política i organitzativa, com a Esquerra Revolucionària (que segueix practicant “entrisme sui generis” en Podemos i IU) o Lluita Internacionalista (que milita dins de la CUP).

Parlem d’organitzacions que van de diverses desenes a alguns centenars de militants, amb diferent nivell d’intervenció en la lluita de classes i els sindicats, la joventut, el moviment de dones, etc. Tots ells, almenys discursivament, defensen una política obrera, anticapitalista i revolucionària, i es reivindiquen del llegat teòric i polític del marxisme revolucionari, de Lenin, Trotsky i la revolució d’octubre, així com el combat contra la monstruosa degeneració burocràtica de la URSS en mans de l’estalinisme i la tradició de la Quarta Internacional.

Cap d’elles, no obstant això, pot en el seu propi nom reivindicar-se com el “partit hegemònic” o “la direcció revolucionària” de la classe treballadora en l’Estat espanyol (almenys no sense caure en el ridícul), ni representa per si mateixa una alternativa política viable a la crisi del neorreformisme.

Amb totes aquestes organitzacions, des del CRT mantenim diferents nivells de diferències, tant programàtiques, com teòriques i estratègiques, en alguns casos molt profundes (per esmentar només algunes, sobre qüestions internacionals de primer ordre com l’avaluació dels governs “post neoliberals” a Amèrica Llatina, la relació entre les reivindicacions democràtiques i el programa revolucionari, la guerra civil a Síria o el posicionament front la “primavera àrab”, sobre la política revolucionària cap als sindicats, el posicionament polític enfront del neorreformisme o l’esquerra independentista, els mètodes de construcció de partit, entre uns altres), les quals fonamenten l’existència de diferents grups i corrents. No obstant això, creiem que el fracàs de l’estratègia neorreformista, així com el reconeixement de la feblesa de l’esquerra anticapitalista, ens planteja als qui ens revindiquem anticapitalistes i revolucionaris la responsabilitat d’obrir el debat sobre una nova hipòtesi política per a l’esquerra en l’Estat espanyol.

Al mateix temps, existeix també un ampli sector d’activistes juvenils i sindicals independents, que no militen orgànicament en cap organització política, però lluiten diàriament a la seva universitat, el seu institut, la seva empresa, el seu sindicat o el seu barri contra els atacs de les patronals i el Govern. Molts d’ells van dipositar majors o menors il·lusions en Unidos Podemos, els anomenats “ajuntaments del canvi” o la CUP, però avui transiten un procés de reflexió i crítica a la recerca d’una nova perspectiva política.

Entre les organitzacions de l’esquerra revolucionària i l’activisme obrer i juvenil que ve resistint en els últims anys, en forma independent del neorreformisme i tota variant de col·laboració de classes, creiem que està delimitat el terreny des del qual obrir el debat sobre la necessitat estratègica que sorgeixi una alternativa política revolucionària per al proper període.

Trencar amb la rutina i obrir el debat sobre com construir una forta esquerra anticapitalista, revolucionària i de la classe treballadora

CRT ve batallant per influir a sectors cada vegada més amplis de la classe obrera, les dones i la joventut en tot l’Estat com a part del combat per posar en peus un gran partit revolucionari i internacionalista en l’Estat espanyol. Una baralla que per a nosaltres és internacional i en primer lloc europea. La tasca de forjar forts partits en el vell continent, armats amb un programa transicional revolucionari com a part de la lluita per construir una internacional de la revolució socialista (per a nosaltres la Quarta Internacional), és una tasca vital per enfrontar la crisi de la UE i les “alternatives” reaccionàries que guanyen terreny des de posicions xenòfobes i nacionalistes davant el fracàs d’experiències neorreformistes com la grega.

Estem orgullosos d’haver recolzat i sigut part de les principals lluites obreres de l’últim període, com la lluita dels treballadors i treballadores de Panrico i Coca-cola, on varem contribuïr a soldar la unitat i la coordinació, la lluita de les contractes de Movistar, de les treballadores precàries dels hotels (Les Kellys) o la dels joves precaris de Telepizza, que impulsen la campanya estatal contra la precarietat laboral #ValemosMasQueEsto, per enfrontar la precarietat que ens ofereixen les patronals. Com a part de la nostra lluita contra la burocràcia sindical, pel front únic obrer i la independència de classe, som part de les Marxes de la Dignitat, un espai de front únic de l’esquerra política i sindical amb un programa progressiu que en els últims anys actua com a contratendencia a la pasivització imposada pel neorreformisme i la burocràcia sindical.

Som part del moviment de dones, on impulsem un ala anticapitalista, posant en peus l’organització feminista socialista Pan y Rosas, al costat de desenes de treballadores i estudiants. Una organització internacional de dones per lluitar dia a dia contra totes les opressions d’aquest sistema capitalista i patriarcal. Des de Pan y Rosas, juntament amb companyes independents, impulsem amb Las Kellys una gran campanya contra les violències masclistes -de les quals l’última baula són els feminicidis-, contra la precarietat i la desigualtat en les condicions laborals, en defensa dels nostres drets conquistats, com el tan elemental dret a l’avortament lliure i gratuït per a totes, i per desenvolupar un gran moviment de dones als carrers, en forma independent dels patrons, els seus partits i el seu Estat. Amb aquesta perspectiva aquest 8 de març estarem en la primera fila per fer una gran vaga feminista, en aliança amb totes les dones i homes de la classe treballadora.

Al mateix temps, lluitem per organitzar el moviment juvenil i estudiantil i crear corrents anticapitalistes, impulsant agrupacions àmplies com a Armas de la Crítica a Madrid –que al costat de Pan y Rosas i la llista Revoluciona tu Universitat acaba de guanyar la majoria del claustre estudiantil de Filosofia en la UAM-, No Passaran a Barcelona -nascuda en el 15M sota la bandera de portar les assemblees als llocs de treball i recolzar les lluites dels treballadors-, el SEI (Sindicat d’Estudiants d’Esquerres), amb anys d’història a Saragossa, i en altres ciutats com Vigo o Burgos, conformant una “xarxa d’agrupacions anticapitalistes i revolucionàries”. Ens proposem construir una joventut anticapitalista i revolucionària en el si del moviment estudiantil, una joventut anticapitalista, feminista, antiracista, internacionalista, que defensi la vigència del marxisme, que enfronti a l’antidemocràtic règim universitari i la ideologia dominant que es professa des de l’acadèmia, que impulsi l’autoorganització i lluiti per un programa d’aliança obrer-estudiantil. Que prengui la universitat també com una trinxera de la lluita ideològica en defensa del marxisme, com venim fent amb l’impuls de la Càtedra Lliure Karl Marx en diferents ciutats i amb l’impuls en l’Estat espanyol del projecte editorial d’Ediciones IPS-CEIP d’Argentina i l’Associación Izquierda Diario en l’Estat espanyol.

El llançament de Izquierda Diario fa ja més de dos anys, s’emmarca en aquest procés d’intervenció política. Va ser el començament d’un projecte de periodisme militant audaç i inèdit en l’esquerra espanyola, amb l’objectiu d’acostar a desenes de milers no solament les idees d’esquerra anticapitalista i de classe, sinó també a les experiències d’autoorganització i de lluita de les treballadores i treballadors. Un periòdic digital que és part d’una Xarxa Internacional de Diaris, que es publiquen en 12 països i en 8 idiomes (castellà, català, portuguès, anglès, francès, alemany, italià i turc), un veritable “organitzador col·lectiu” internacional com a part de la batalla quotidiana per posar en peus una esquerra revolucionària arrelada a la classe obrera, les dones i la joventut de diversos països. Perquè per a nosaltres l’internacionalisme no és una definició abstracta sinó una pràctica militant concreta. Amb aquesta ambició, en pocs mesos Izquierda Diario va aconseguir una important repercussió, superant àmpliament els accessos als llocs web d’altres corrents que es reivindiquen de l’esquerra revolucionària.

Aquests avanços s’han recolzat en la formació a contracorrent d’una ventrada de militants en l’estratègia revolucionària, l’internacionalisme i la lluita per portar les idees del marxisme revolucionari a la classe treballadora i la joventut, en un context social on van prevaler en un primer moment les derrotes de l’ofensiva neoliberal i en un segon moment les il·lusionis reformistes. Totes les iniciatives, projectes i esforços que hem desplegat en els últims anys des de CRT (i abans com a Clase contra Clase), han estat posades al servei de construir un gran partit de treballadors revolucionari que superi als projectes neorreformistes. Una tasca que no concebem com un desenvolupament evolutiu de la nostra pròpia organització, sinó com a part d’un procés de lluita política, teòrica i estratègica, en el qual ens proposem debatre i confluir amb altres sectors de joves, treballadors i militants de l’esquerra que es reivindica revolucionària.

Amb aquest esperit impulsem des de 2015 el front polític “No Hay Tiempo Que Perder” al costat de companys i companyes de IZAR, activistes independents i altres organitzacions que es reivindiquen anticapitalistes i revolucionàries. Per a nosaltres, una molt important iniciativa, encara a petita escala, d’avançar en una experiència polític pràctica i de debat programàtic i estratègic, els fonaments del qual no només es mantenen en l’actualitat, sinó que es reforcen per la crisi del neorreformisme i el balanç de la “prova” catalana.

Al calor de les lliçons de Catalunya i de tres anys d’experiència neorreformista, l’esquerra que es reivindica anticapitalista i revolucionària, així com els sectors més conscients del sindicalisme d’esquerra, de la joventut combativa i l’activisme independent, tenim una disyuntiva davant la qual ben val la famosa interrogació de Lenin: “Qué hacer?”

Si la liquidació política dins del neorreformisme o la subordinació frontpopulista a algun sector burgès “democràtic” només han portat al fracàs, l’autocomplaença sectària i la irrelevancia no representen una destinació molt més encoratjadora per a l’esquerra revolucionària. Per això és necessari superar la rutina pròpia de la vida de “petites fraccions”, atrevint-se a verificar en el terreny del debat programàtic i estratègic, així com en la pràctica política comuna i la lluita de classes els acords i diferències.

L’alternativa és començar a construir sobre la base del balanç de l’experiència del neorreformisme i l’esquerra independentista, una esquerra que sigui veritablement anticapitalista i de la classe treballadora, que faci seva la bandera de la defensa dels drets democràtics des de la independència de classe i sense subordinar-se a cap “camp” burgès; que prengui a les seves mans la tasca d’organitzar als sectors més explotats i precaritzats de la classe treballadora, les dones i la joventut, enfrontant a les burocràcies sindicals i polítiques; que lluiti per superar la fragmentació de les files de la classe treballadora, impulsant el front únic obrer i la unificació de tots els sectors del sindicalisme combatiu i antiburocràtic; que es proposi enfrontar al Règim del 78 i l’intent de restauració conservadora, lluitant per processos constituents veritablement lliures i sobirans, en la perspectiva d’un govern de treballadors que expropiï als expropiadors i una lliure federació de repúbliques obreres ibèriques; i que ho faci lluitant per una sortida obrera i internacionalista a la crisi de la UE, que no passi per la volta a l’Estat nació sinó per la construcció dels Estats Units Socialistes d’Europa.

Una esquerra així és la que està construint a Argentina el Frente de Izquierda y de los Trabajadores, que encapçala la nostra organització germana, el PTS (Partido de los Trabajadores Socialistas), al costat d’altres organitzacions revolucionàries trotskistes com el Partido Obrero i Izquierda Socialista.

El Frente de Izquierda a Argentina és actualment el major exemple a nivell mundial que els revolucionaris poden guanyar influència en sectors massius de la classe obrera i la joventut, i fins i tot conquistar fortes posicions electorals, sense relegar un programa de transformació revolucionària de la societat. Així ho demostren companys com Nicolás del Caño, Myriam Bregman o Alejandro Vilca, defensant obertament un programa anticapitalista al parlament com una tribuna per desenvolupar la lluita de classes al costat de desenes de milers que vénen enfrontant als carrers l’ajust antiobrer i la repressió del Govern de Macri. Un ajust contra els pensionistes i la classe treballadora, que no obstant això comença a mostrar els seus límits i planteja nous desafiaments de l’esquerra i el moviment obrer a Argentina per enfrontar i derrotar al govern de l’empresari Macri.

En l’Estat espanyol, la persistència de la crisi orgànica i l’experiència que cada vegada més sectors estan fent amb les formacions neorreformistes -encara que la “il·lusió” que genera en àmplies capes és encara molt gran- pot donar lloc a nous fenòmens polítics sobre els quals pugui fundar-se una forta esquerra revolucionària com la que s’està desenvolupant a Argentina.

Amb aquest objectiu, avançar en aproximaments polítics i programàtics entre organitzacions i activistes independents, establint un marc per a la intervenció comuna en la lluita de classes sobre els quals poder verificar acords i diferències, és per a nosaltres una tasca preparatòria de primer ordre que ha d’estar en l’agenda de tota organització que es proposi a combatre per una sortida revolucionària i dels treballadors a la crisi actual.

Algunes propostes per avançar

En el CRT considerem que és possible donar passos en aquesta direcció i per a això proposem tres primeres propostes que podrien ser útils per avançar:

1) En primer lloc, proposem obrir les pàgines de la premsa de cada organització, en el nostre cas de Izquierda Diario, per iniciar el debat sobre els principals problemes d’intervenció política, programa i estratègia que planteja la situació política en l’Estat espanyol, europea i a nivell internacional. Poder debatre fraternal i públicament, de cara a la nostra militància i els sectors d’avantguarda, és un primer aspecte clau per poder anar aclarint acords i diferències.

2) En segon lloc, enfront del projecte de restauració reaccionària en curs que té com a punta de llança l’ofensiva de l’Estat a Catalunya, des de l’esquerra revolucionària i anticapitalista podríem impulsar una campanya política comuna -amb declaracions, materials d’agitació, actes públics, etc.- denunciant l’ofensiva repressiva contra el poble català, exigint la llibertat de tots els presos polítics i enfrontant l’intent antidemocràtic del Govern i la Judicatura d’impedir la investidura de Carles Puigdemont, un atemptat sense precedents contra el dret dels catalans a triar el seu president. Al mateix temps, defensar el dret del poble català a constituir la seva pròpia república i la necessitat que aquesta baralla s’imposi mitjançant els mètodes de la lluita de classes, amb independència de la direcció burgesa i petit-burgesa catalana i en la perspectiva de lluitar per una república catalana socialista i una federació de repúbliques socialistes en tota la península ibèrica. Una posició en la qual diferents organitzacions hem coincidit en l’últim període i que és peremptori que lluitem per que aparegui com una posició alternativa i independent dels “fulls de ruta” fracassats de Podemos i la CUP.

3) Finalment, enfront de l’atur i la precarietat laboral que segueix assotant a milions de treballadores i treballadors en tot l’Estat, considerem que seria necessari impulsar una gran campanya estatal pel repartiment de les hores de treball sense reducció salarial. Una demanda transicional de total vigència, que a més constitueix una alternativa als programes redistributius i ciutadanistes com el de la “renda bàsica universal”, que vénen guanyant pes en els moviments socials i sectors de l’esquerra sindical.

D’avançar en aquesta perspectiva, no descartem que un procés d’aproximament pugui asseure les bases per articular una iniciativa electoral que conformi un pol anticapitalista i d’independència de classe de cara a les municipals del 2019, però creiem que el reagrupament revolucionari que avui necessitem no pot basar-se solament en principis generals ni en acords circumstancials, sinó que ha de partir d’acords profunds en el terreny del programa i la perspectiva estratègica que la crisi capitalista internacional i la crisi del Règim del 78 han posat en debat per a l’esquerra de l’Estat espanyol.

Aquesta crida té l’objectiu de plantejar el problema i ser un incentiu al debat fraternal, a partir de qual puguin desenvolupar-se els nuclis estratègics i programàtics que, juntament amb la prova de la pràctica política i la lluita de classes, permetin delimitar en el camp de l’esquerra una estratègia veritablement revolucionària.

A 100 anys de la Revolució d’octubre i 50 anys del Maig francès, la tasca dels socialistes revolucionaris no pot ser una altra que fer els màxims esforços per que la classe obrera es transformi en una força hegemònica i construeixi un gran partit revolucionari de combat, capaç d’oferir una solució íntegra i efectiva a les reivindicacions del conjunt del poble treballador, amb l’objectiu de derrotar el poder de la burgesia i conquerir un govern de la classe treballadora.

Contacta amb CRT! Escriu a [email protected]