DEBAT FEMINISME. Nosaltres, el proletariat

Des de mitjan segle XIX i fins a les primeres dècades del segle XX, la incorporació de les dones al treball extradomèstic –propiciada, en els seus inicis pel desenvolupament capitalista i després reforçada per l’“escassetat” de força de treball masculina generada per la I Guerra Mundial–, va xocar contra la falta de drets polítics per a les dones. La relativa igualació amb els homes al mercat de treball, a la qual les masses femenines eren empeses pel capital (com també succeïa, en plena revolució industrial, amb nenes i nens), posava en relleu o feia més contrastant la seva desigualtat en la societat civil. Podríem dir que la relativa i nova “igualtat davant (alguns aspectes de) la vida” feia insostenible la inadequada i vetusta “desigualtat davant la llei” entre homes i dones. En aquesta contradicció, pot pensar-se que abreura la lluita pels drets civils i fonamentalment pel sufragi femení, encapçalada per dones il·lustrades a Anglaterra i altres països avançats i acompanyada per grans sectors de treballadores.

Al començament del segle XX, l’Estat obrer transicional sorgit de la Revolució russa, va establir mesures cap a la socialització del treball domèstic que realitzaven les dones, que era un dels pilars fonamentals de la política bolxevic per a l’emancipació femenina. Encara que les mesures de socialització van enfrontar molts límits per la guerra i la crisi econòmica, va ser una experiència d’avançada per posar fi a l’aïllament de les dones en la llar i afavorir la seva inserció en la vida pública [1].

En els anys 1970, la segona onada feminista va posar en evidència la relació entre el allò personal i allò que esdevenia polític. Revelant aquesta mistificació, les dones estaven qüestionant, impredictiblement, allò que el capital havia aconseguit institucionalitzar i naturalitzar com a discordança des de mitjan segle XX: la separació entre allò públic (producció, treball assalariat) i allò privat (reproducció, treball no remunerat). Els primers debats sobre el treball domèstic i el seu paper en la manera de producció capitalista es remunten a aquests anys. El treball domèstic produeix plusvàlua? Hi ha una manera de producció patriarcal –sostingut en el treball domèstic– diferenciat de la manera de producció capitalista o hi ha un sol sistema capitalista-patriarcal on la reproducció de la força de treball està determinada i subordinada a la producció de valors de canvi?

En 1972, l’autonomista marxista feminista Mariarosa Dalla Costa publica a Itàlia i Gran Bretanya simultàniament, El poder de la mujer y la subversión de la comunidad, amb la col·laboració de la nord-americana Selma James. Allí assenyalen que el treball reproductiu és fonamental per al funcionament del capitalisme i que el seu caràcter essencial està invisibilitzat per l’absència de retribució salarial. Juntament amb Silvia Federici a Nova York i Brigitte Galtier a París, funden el Col·lectiu Feminista Internacional per promoure aquest debat i coordinar accions en diversos països a través d’una xarxa de comitès “pel salari per al treball domèstic”.

Entre molts altres textos amb diferents enfocaments que van signar aquest debat, en 1983 apareix El marxismo y la opresión de las mujeres. Hacia una teoría unificada, de la nord-americana Lise Vogel. Mentre avançava la contraofensiva neoliberal, clausurant el període de radicalització de masses de la dècada precedent, Vogel postulava que l’ordre de gènere del capitalisme es recolza estructuralment en l’articulació social entre la manera de producció capitalista i les llars de la classe treballadora, abans que en un patriarcat ahistòric o en una manera de producció domèstic separada radicalment del que estableixen les relacions entre capital i treball.

En les últimes dècades, l’extraordinària feminització de la força de treball –que es materialitza sota condicions de precarització– i la relativa conquesta de drets democràtics que, en cert sentit, equipara a “ciutadans i ciutadanes de diferents gèneres”, va elevar les aspiracions de les dones que avui pateixen el notable contrast entre aquesta "igualtat davant la llei" i la, no obstant persistent, “desigualtat davant la vida”. En aquest xoc hauríem de buscar els fonaments d’aquesta nova onada internacional del moviment de dones que s’expressa als carrers d’Estats Units en solidaritat amb la població immigrant i contra el govern de Trump i les seves polítiques xenòfobes, a Argentina pel dret a l’avortament, en l’Estat espanyol contra la violència de gènere avalada per les institucions del règim polític, per esmentar alguns exemples. Aquesta nova onada a més, encara amb objectius diversos, es reapropia del llenguatge i les formes que, històricament, van construir les classes treballadores en la seva lluita contra l’explotació: vaga de dones, aturada internacional de dones, “si les nostres vides no valen, produeixin sense nosaltres”.

Seran aquestes manifestacions el preanunci d’una nova recomposició subjectiva d’aquesta classe treballadora del segle XXI que ha mutat de rostre? Sorgirà, d’aquesta nova configuració de la classe treballadora, un feminisme anticapitalista i socialista –que avui amb prou feines representa petites fraccions del moviment de dones internacional– que sigui capaç d’organitzar a amplis sectors d’aquestes masses femenines? No podem anticipar-ho, més que amb la nostra acció militant en aquesta perspectiva. En tot cas, sigui com sigui el resultat d’aquesta reemergencia del moviment de dones amb un proletariat molt diferent al que es configurava en la dècada de 1970, s’imposa la relectura i actualització dels debats ja clàssics entre feminisme i marxisme sobre la relació entre patriarcat i capitalisme i com aquesta es manifesta en el treball reproductiu, majoritàriament realitzat per les dones.

Ja avui, amb la revitalització d’aquests debats de la teoria de la reproducció social, el clàssic text de Vogel es revaloritza a la calor de la intervenció d’acadèmiques i activistes nord-americanes que es proposen construir “un feminisme del 99%”, dialogant amb el nou moviment de dones. Com assenyalava Lise Vogel (i segueix vigent):

Políticament, tant el moviment socialista com el moviment feminista socialista s’enfronten amb la difícil tasca de lluitar en favor de les dones sense sucumbir a dos perills igualment insidiosos. D’una banda, han de mantenir-se en guàrdia contra el feminisme burgès, la limitada lluita per aconseguir la igualtat dins del marc de la societat capitalista; i, d’altra banda, no han de permetre que concepcions simplistes o economicistes de la lluita de classes releguin a un lloc subordinat la lluita per l’alliberament de les dones. Plantejant el problema en altres termes, les/els socialistes compromeses/us amb l’alliberament de la dona han de trobar una manera adequada de vincular la lluita feminista a la lluita a llarg termini per la consecució del poder polític i la transformació social [1].

Des d’aquesta perspectiva que s’expressa en la nostra militància en el moviment internacionalista, feminista socialista i revolucionari de dones Pan y Rosas, i sense pretendre esgotar la discussió en aquestes línies, abordem aquesta primera lectura del patriarcat del salari, de Silvia Federici, que reuneix els seus articles més recents sobre aquest vell i renovat debat.

El treball del valor i el valor del treball

Silvia Federici troba, en la definició de treball productiu com a generador de valor, un biaix “masculí” que justificaria, com a contrapart, la gratuïtat del treball reproductiu (majoritàriament femení), un treball “desvaloritzat” socialment enfront de l’altre treball que és l’únic que el capitalisme entronitza com veritablement útil.

El que Marx no va veure és que en el procés d’acumulació orginaria no solament se separa a la pagesia de la terra sinó que també té lloc la separació entre el procés de producció (producció per al mercat, producció de mercaderies) i el procés de reproducció (producció de la força de treball); aquests dos processos comencen a separar-se físicament i, a més, a ser desenvolupats per diferents subjectes. El primer és majorment masculí, el segon femení; el primer assalariat, el segon no assalariat. [2]

Però ni “productiu”, ni “valor” tenen, en el context del Capital de Marx, una valoració moral. Que un treball no generi valor no ha de confondre’s amb el fet que aquest treball sigui considerat inútil. De fet, el propi Marx assenyala el caràcter no productiu (és a dir, no generador de valor) del comerç i les finances, que són vitals per a la circulació del capital però sense generar plusvalor, sense ser productives i ningú afirmaria per això que, l’autor del Capital, no va reconèixer el rol indispensable d’ambdues activitats en aquesta manera de producció (encara que aquestes activitats, a diferència del treball domèstic, són compensades amb escreix).

Marx defineix com a treball productiu a aquell treball que genera valor de canvi: aquesta definició és específica i respon a la descripció de la lògica d’una manera de producció (el capitalisme):

...treball productiu és una determinació d’aquell treball que en si i per a si no té absolutament res a veure amb el contingut determinat del treball, amb la seva utilitat particular o el valor d’ús peculiar en el qual es manifesta. Per tant, un treball d’idèntic contingut pot ser productiu i improductiu [3].

Marx no s’ocupa específicament de les característiques d’aquest treball reproductiu, però sí “estableix el vincle necessari entre producció i reproducció més enllà de la seva separació aparent” [5]. En la Introducció als Grundrisse, el monumental esborrany de 1857 del Capital, estableix com les categories de l’economia capitalista –la producció, circulació i reproducció (econòmica) del capital– han de ser compreses dins d’un soci-metabolisme molt més ampli, que inclou totes aquestes activitats fonamentals per a la reproducció de la societat a les quals l’economia política, amb la seva mirada excloent al que ocorre al mercat, deixa de costat. En aquest sentit, ofereix les bases per entendre com entra el treball domèstic en la totalitat de la manera de producció, amb la seva producció de valors d’ús que no es converteixen en valors de canvi, sinó que s’esgoten en un “consum productiu” en la mateixa esfera privada en la qual són generats, la qual cosa resulta vital per a la reproducció de la força de treball. Tithi Bhattacharya, intel·lectual feminista del corrent denominat teoria de la reproducció social, veu en el treball humà, igual que Marx, la “premissa de la història humana” i que,

...el capitalisme, no obstant, reconeix el treball productiu per al mercat com l’única forma de “treball” legítim, mentre que l’enorme quantitat de treball familiar així com comunitari que serveix per sostenir i reproduir a la treballadora o, més específicament, la seva força de treball, és naturalitzada com no existent [4].

El capitalisme relega a les dones (avui hauríem de dir, per a major precisió, que les sobrecàrrega amb) al treball reproductiu no remunerat. D’aquesta forma, el capitalista, encara que no extreu plusvalor d’aquesta activitat, per tractar-se d’un treball que no genera valors de canvi (és a dir, no és pasible de ser intercanviat al mercat), compta amb aquestes tasques dutes a terme de forma no remunerada per a la reproducció de la força de treball. D’aquí que el treball reproductiu sigui indispensable, encara que no generi valor ni, per tant, plusvalor; és a dir, encara que des del punt de vista estricte de la lògica del capital, sigui un treball no productiu.

El treball reproductiu és útil, encara que no es defineixi com a productiu des del punt de vista del capital i no és necessari buscar de quina manera podem incorporar-lo a la lògica de l’extracció de plusvàlua perquè pugui ser reconegut i “valorat” socialment. Aquest va ser el camí adoptat per algunes teòriques feministes, les qui van intentar explicar que si el treball reproductiu “produïa” la mercaderia força de treball, llavors havia de ser considerat com a productiu, solament que l’existència d’una opressió (ideològica, cultural) patriarcal, el mantenia subsumit a l’interior de les llars particulars i realitzat gratuïtament per les dones [7]. Però com alerta Daniel Bensaïd,

...les normes entre un treball realment sotmès al capital pel rodeig del mercat i una activitat privada són no obstant difícilment comparables (taylorització del treball de cuina i hotelería). Els instruments de mesura depenen d’una elecció arbitrària insatisfactòria: es tracta de calcular el que una persona podria guanyar al mercat de treball durant els lapses de temps consagrats a les activitats domèstiques (cost en guanys potencials), així com calcular el que s’hauria de pagar al mercat per obtenir un servei equivalent (cost de la compra al mercat) [5].

En aquestes dècades passades, per als debats que enfronten a feministes i marxistes, no podem més que compartir les paraules de Bensaïd qui assenyalava que “la transferència imprudent dels conceptes de Marx fora del seu camp específic, van enfosquir sovint els problemes, com ho il·lustra el maneig aproximatiu de les nocions de valor de canvi i treball productiu” [9].

(Re)producció familiar

En la mateixa línia que la seva lectura particular del “biaix masculí” que té la definició del treball productiu en el capitalisme, Federici es pregunta,

...com seria la història del desenvolupament del capitalisme si en lloc d’explicar-la des del punt de vista del proletariat assalariat s’expliqués des de les cuines i dormitoris en els quals, dia a dia i generació després de generació, es produeix la força de treball [6].

Amb aquesta pregunta, instal·la la seva crítica al que ella considera la visió (o més aviat, ceguesa) de Marx (i després, del marxisme) sobre el lloc que té la dona en la reproducció de la força de treball i, alhora, el de la reproducció social en el sistema capitalista.

Si bé al Capital no s’aprofundeix sobre la naturalesa d’aquesta producció particular de la mercaderia “força de treball”, és just assenyalar que es considera que la divisió sexual del treball –característica de les societats patriarcals– és prèvia al capitalisme i no sorgeix recentment amb la seva acumulació originària. El patriarcat ja estava allà; el que va fer el capitalisme va ser adaptar aquestes relacions a la seva pròpia lògica i subordinar-les a les seves necessitats.

És que per a Marx, el capitalisme és una totalitat orgànica, un sistema del qual el centre de gravetat es troba en la generació de valors de canvi i l’extracció de plusvàlua. Des d’aquest punt de vista, el funcionament de la manera de producció capitalista se centra en l’explotació de la força de treball, aquella mercaderia única i especial perquè és capaç de produir valors de canvi. I si el capitalisme s’àpròpia de l’explotació del treball assalariat, empero no significa que no s’apropiï altres formes de treball no assalariades subsumides a aquella forma central que possibilita l’extracció de plusvàlua. Bhattacharya assenyala que al Capital, “Marx no teoritza aquest segon circuit, sinó que simplement apunta que ‘el manteniment i la reproducció de la classe treballadora roman com una condició necessària per a la reproducció del capital’” [11].

En aquest sentit, també és interessant el que assenyala Lise Vogel sobre el rol de la família, la “unitat reproductiva” per excel·lència, encara que es tracti d’una institució preexistent al capitalisme. Vogel li atorga a la família treballadora –és a dir, aquella on es reprodueix la força de treball– un rol indispensable en el sistema capitalista i “prioritza l’anàlisi de la relació estructural que la vincula a la reproducció del capital, en lloc de l’estructura interna i les dinàmiques que caracteritzen a la família” [12]. Posar a la família en el context de les relacions socials dominants (capitalistes) permet veure el rol d’aquesta institució preexistent, encara que adaptada i amb una forma específica (família obrera), i no aïllar la seva dinàmica interna, on funcionen jerarquies de gènere i edat, de la seva funcionalitat en el capitalisme.

La contradicció com a oportunitat

En referir-se a la família obrera, Federici assenyala que va haver-hi un procés de transformació des de la segona meitat del segle XIX, que deixaria enrere a la família de la Revolució industrial. I assenyala que encara que Marx hagi vist la destrucció de la família per l’explotació capitalista, considerava –igual que Engels– que la inserció de les dones al món laboral era positiva, sense adonar-se que “del procés de reforma que està tenint lloc i que crea una nova forma de patriarcat, noves formes de jerarquies patriarcals” [13]. Per a l’autora del patriarcat del salari,

… a partir de finals del segle XIX, amb la introducció del salari familiar, del salari obrer masculí (que es multiplica per dos entre 1860 i la primera dècada del segle XX), és quan les dones que treballaven a les fàbriques són rebutjades i enviades a casa, de manera que el treball domèstic es converteix en el seu primer treball i elles es converteixen en dependents [7].

Segons Federici, el capitalisme creava les formes d’una família obrera per apaivagar al proletariat que s’havia rebel·lat contra aquesta explotació a preu fet, garantint l’existència d’una classe més productiva i menys díscola. En la seva perspectiva estan absents, no obstant, els processos contradictoris de la lluita de classes ja que, amb una visió gairebé conspirativa, la classe dominant apareixeria com a portadora d’un poder il·limitat per imposar les condicions no només de l’explotació sinó també de la reproducció de la classe obrera, sense obstacles ni resistències.

Aquesta transformació que descriu Federici, i que culminarà en la conformació de la família nuclear, la unitat familiar signada per un salari de l’obrer masculí proveïdor i una dona convertida en mestressa de casa, dependent d’aquest salari que garanteix la reproducció de la força de treball, és un procés històric que apareix aquí exempt de lluites per augment de salari, per reducció de la jornada laboral, per victòries i derrotes parcials, per concessions que els capitalistes també es veuen obligats a fer per seguir mantenint l’explotació del treball assalariat en les millors condicions que els permeti la relació de forces entre les classes. Perquè és necessari destacar que aquest, com altres processos als quals assistim en la manera de producció capitalista, és contradictori: d’una banda, s’expulsa a les dones del món productiu per garantir la reducció del cost de la força de treball mitjançant la seva dedicació exclusiva al treball reproductiu no remunerat; però es redueix així la població disponible per a l’explotació, és a dir, aquella a la qual el capitalista pot extreure plusvàlua.

Per a la classe obrera, la defensa dels llaços familiars enfront de la voracitat de la indústria que no distingeix entre homes i dones o entre adultesa i infància a l’hora de l’explotació, també va significar un enfrontament amb el capital per millorar les seves condicions de vida. Amb l’accés massiu a escoles, hospitals i altres serveis públics, també milloren les condicions de vida del poble treballador i es transfereix, de la llar privada a l’Estat capitalista, una part de la càrrega del treball reproductiu. Les seves conseqüències “benèfiques” per a la classe treballadora també poden comprendre’s per la negativa: la privatització o eliminació de serveis públics sempre és resistit per les masses ja que la seva conseqüència és un cop a la “butxaca” de les famílies obreres i/o un augment del treball reproductiu en la llar privada, és a dir, majoritàriament de les dones de la família.

En les últimes dècades, el capitalisme en la seva forma “neoliberal” ha atacat als sindicats i altres organitzacions pròpies de la classe obrera assalariada, per reestructurar la producció incrementant l’explotació per diverses vies. Però també ha copejat sobre el procés de reproducció social de la força de treball, mitjançant la privatització d’empreses públiques, retallades i eliminació de diferents programes de seguretat social, ajustos pressupostaris que deterioren l’educació i la salut pública, ecariment del transport i altres serveis essencials que recauen sobre l’economia familiar del poble treballador. D’això parlem quan denunciem que l’endeutament dels països sotmesos per l’imperialisme, porta aparellades polítiques d’ajustos que incrementen el treball reproductiu realitzat, gratuïtament, per dones i nenes. La lluita contra aquesta ofensiva del capital sobre les masses “són també un esforç de la classe per demandar la seva porció de la civilització” [15].

Que la forma familiar regulada per “el patriarcat del salari”, també tingui un aspecte funcional al capitalisme, no significa que no tingui contradiccions signades per la licitació entre capital i treball i definides per la lluita entre les classes.

La contradicció és ineludible perquè la producció capitalista se centra en l’extracció de plusvàlua que s’origina en l’explotació del treball assalariat, però no pot prescindir de la reproducció social d’aquesta força de treball. És a dir, la tendència a la transformació en força de treball de sectors cada vegada més amplis de les masses, desestabilitza els processos de reproducció que també són necessaris. Això que Nancy Fraser assenyala que condueix a crisis recurrents, és una contradicció que, per a la feminista nord-americana, “no se situa ‘dins’ de l’economia capitalista, sinó a la frontera que simultàniament separa i connecta producció i reproducció. Ni intraeconòmica ni intradomèstica, és una contradicció entre dos elements constituents de la societat capitalista” [16].

Des d’aquesta perspectiva, el nucli del funcionament del capitalisme no pot trobar-se en “les cuines i els dormitoris” com diu Federici, encara que el que allà succeeix estigui, precisament, modelat per la manera de producció capitalista sobre la base d’arcaiques formes patriarcals para subsumir aquests processos de reproducció social a la seva set de guanys. “La integració indirecta del treball domèstic en la determinació del salari crea llavors un vincle de dependència personalitzat (i sovint jurídicament codificat), més aviat que una relació d’explotació en el sentit específic d’extracció de plusvalor. Aquest vincle està més proper de les relacions de dominació jeràrquica que de les relacions de classe modernes”, diu el marxista francès Daniel Bensaïd [17]. És el que la teòrica Tithi Bhattacharya defineix gairebé aforísticament quan assenyala que “la relació salarial impregna els espais no-assalariats de la vida quotidiana” [18].

En aquest vincle ineludible radica la necesarietat que la lluita contra l’opressió de les dones adquireixi una perspectiva anticapitalista i, més precisament, socialista i revolucionària; al mateix temps que tota lluita de la classe treballadora contra l’explotació capitalista no pugui prescindir d’un programa d’acció contra l’opressió femenina que, sota aquest sistema, s’ancora en la naturalització de la reproducció gratuïta de la força de treball.

A manera de conclusió

El debat sobre la relació contradictòria entre producció i reproducció no hauria de prescindir, no obstant això, d’una dada que modifica la mirada sobre aquests debats teòrics, com també la mirada política dels qui tenim interès en l’alliberament de totes les formes d’explotació i opressió. Per primera vegada en la història del capitalisme, les dones constitueixen, aproximadament, el 40% de la classe treballadora mundial. Això significa que el 54% de les dones, en edat econòmicament activa, participa al mercat laboral, com a treballadores assalariades [19]. Quantes d’aquestes més de 1.300 milions de dones carreguen, alhora, amb el treball gratuït que els permet reproduir la seva pròpia força de treball? Quantes són les que fan treball domèstic a canvi d’un salari perquè la seva ocupadora pugui ser explotada al mercat laboral, cobrint amb el seu propi salari el cost d’aquests serveis que redueixen el seu propi treball de reproducció? La fenomenal transformació de la força de treball a escala mundial també ha transformat radicalment a les famílies de la classe treballadora. Quin ha estat l’increment de les llars sostingudes amb el salari d’una dona, quantes són les famílies “monomaternals”? Com són les xarxes de dones que amb o sense salari, substitueixen els treballs domèstics i de cures d’altres dones assalariades?

En aquesta complexa i nova realitat no hi ha lloc per al reduccionisme d’un corporativisme sindical economicista que només integra, en la seva perspectiva, a una classe obrera masculina (i, per què no també blanca, nativa i heterosexual). Però tampoc podem limitar la lluita de les dones per la seva emancipació a un subjecte també estereotipat –la mestressa de casa– l’existència de la qual ha mutat substancialment en les últimes dècades, prescindint de la perspectiva del capitalisme íntegrament orgànica, que inclou aquest nou rostre feminitzat de la força laboral. Quin serà l’impacte que les lluites de les dones als espais de la reproducció tindran sobre les lluites d’una classe obrera cada vegada més feminitzada? De quina manera l’apoderament de les dones, a través d’aquesta reemergencia del feminisme a nivell mundial, impactarà sobre les dones explotades i quins seran les conseqüències per a un sindicalisme masculí, incapaç d’incorporar als sectors més oprimits de la classe?

Els feminismes que aspirin a l’emancipació de les dones de totes les formes d’opressió patriarcal que avui subsisteixen, no poden eludir els obstacles que el capitalisme oposa a aquesta perspectiva, començant pel més evident: en l’extrem d’una imaginària línia de la població mundial ordenada segons la seva riquesa, vuit homes acumulen una quantitat de diners equivalents al que, en l’altre extrem, aconsegueix per sobreviure a 3500 milions de persones, de les quals el 70% són dones i nenes. Les dones estem sobrerrepresentades en les xifres de pobresa, precarietat i informalitat laboral i això no està escindit, per tant, de les condicions en què es desembolica el nostre treball reproductiu.

Lluitar contra la desigualtat de gènere no pot prescindir de plantejar-se en quina societat aspirem viure una igualtat plena. Volem lluitar perquè hi hagi quatre dones entre les vuit persones més riques del planeta i siguem un 50%, genèricament equitatiu, dels més pobres? Si el centre de gravetat del capitalisme segueix sent l’explotació del treball assalariat i l’extracció de plusvàlua és possible pensar l’emancipació de les dones eludint aquest nus vital del funcionament de la societat en la qual vivim? Després de tot, encara que les lluites signades per la relació capital/treball i les lluites donades als espais de la reproducció social tinguin les seves especificitats, hauríem de buscar les formes de confrontar amb la divisió i l’antagonisme que imposa la classe dominant, d’unir el que el capitalisme va escindir històricament. Avui, més que mai, és possible emprendre aquest camí perquè, potser per primera vegada, podem dir que es tracta de nosaltres les dones, el proletariat.

[1] Veure W. Z. Goldman, El Estado, la mujer y la Revolución, Buenos Aires, Ediciones IPS, 2010.

[2] Lise Vogel, “Questions on the Woman Question”, Monthly Review 31, Nº. 2, juny 1979.

[3] S. Federici, El patriarcado del salario, Madrid, Traficantes de sueños, p. 19.

[4] Karl Marx, El Capital, Capítol VI inèdit, Mèxic, Siglo XXI, 1985, citat en Paula Bach, “El sector servicios y la circulación del capital: una hipótesis”, Lucha de Clases 5, juny 2005.

[5] D. Bensaïd, La discordancia de los tiempos, “El sexo de las clases”, p. 137 (inèdit).

[6] T. Bhattacharya, Social Reproduction Theory, Londres, Pluto Press, 2017, p. 2.

[7] Tithi Bhattacharya hace un repaso interesante sobre estos debates desde la óptica de la Teoría de la Reproducción Social en Social Reproduction Theory, ob. cit.

[8] Bensaïd, ob.cit., p. 131.

[9] Ibídem, p. 132.

[10] S. Federici, ob. cit., p. 27.

[11] T. Bhattacharya, “Reproducción social del trabajo y clase obrera global”, disponible a vientosur.info, 17/02/2018.

[12] S. Ferguson, D. McNally, “Capital, fuerza de trabajo y relaciones de género”. Introducció a l’edició de Historical Materialism de Marxism and the Oppression of Women. Toward a Unitary Theory, de Lise Vogel, disponible a marxismocritico.com, 16/01/2017.

[13] S. Federici, ob. cit., p. 16.

[14] Ibídem, p.p. 16-17.

[15] T. Bhattacharya, “Reproducción social del trabajo y clase obrera global”, ob. cit.

[16] Nancy Fraser, “Las contradicciones del capital y los cuidados”, New Left Review] 100, septembre-octubre 2015.

[17] D. Bensaïd, ob. cit., p. 129.

[18] Tithi Bhattacharya, “Reproducción social del trabajo y clase obrera global”, ob. cit.

[19] Index de participació a la força laboral, dones (percentatge de la població femenina entre 15-64 anys), estimació modelat OIT. Tassa de la força de treball total, modelat dades Banc Mundial, disponibles a https://data.worldbank.org/.