Debat. Pla Bolonya: moviment estudiantil i universitat de classe

A la primera part d’aquesta sèrie d’articles i a la segona part amb motiu dels 10 anys de la imposició del pla Bolonya recorríem diversos factors a tenir en compte per mesurar alguns canvis esdevinguts.

En aquesta tercera part abordarem un altre aspecte: la relació dels estudiants amb les diferents classes i sectors de classes de la societat. Les dades mostren que Bolonya ha accentuat la polarització de les contradiccions de classe a l’interior de la universitat.

Moviment estudiantil i polarització social

“En l’estudiantat es reflecteixen, igual que en una càmera de ressonància, a tot volum els interessos i aspiracions socials generals de les classes entre les quals és reclutat”. En essència aquesta definició de Trotsky segueix tenint vigència, però amb una diferència, el sorgiment de la universitat de masses a la segona postguerra va amplificar enormement la “càmera de ressonància”. L’estudiantat encara que apareix com un “grup de transició” entre la classe social d’origen i la seva destinació futura en l’estructura laboral, sofreix l’enorme pressió de les contradiccions i psicologies de cada classe social. Més, tot i que veuen perillar (empobrir) les seves condicions de vida fruit dels esdeveniments polítics i les crisis econòmiques. Un exemple per mostrar aquest canvi van ser les protestes estudiantils del 68 quan aquesta universitat de masses va esclatar, i els fills i filles de famílies de classes mitjanes van percebre aquest perill, i van veure en la força de la classe obrera una sortida alternativa.

Amb el Pla Bolonya estem davant un nou salt. Avui el procés d’“expansió educativa” viscuda des del naixement de la “democràcia” espanyola del 78 s’ha paralitzat fruit de les crisis i el mateix pla Bolonya. El nombre d’alumnes a la universitat s’ha reduït sobretot pels sectors més pobres i ha contribuït a accentuar encara més les diferències de classe. La reproducció de les classes socials a través del sistema educatiu s’ha polaritzat amb els anys. Encara que durant els anys de “democràcia” espanyola aquest mecanisme va servir a les classes dominants, els plans bolonitzadors de l’educació suposen un reajustament.

Julio Carabaña en “La recerca sociològica sobre els estudiants universitaris a Espanya” planteja que pel període 1990-2013 “els fills de professionals, directius i autònoms han tingut increments de 15 punts, mentre que només han crescut 5 punts els fills d’administratius, comercials, obrers i camperols. “La distància entre professionals i obrers ha passat de 43 punts percentuals a uns 54”. En suma, no es pot parlar de democratització “en el sentit que entre l’alumnat universitari hagi augmentat el procedent de les ‘classes populars’” (2015). En aquesta mateixa direcció, hem parlat nosaltres, a partir de dades de diverses enquestes en el marc de Eurostudent, de l’existència d’una democratització relativa (en l’accés), selectiva (per branques) i segregativa (per capital educatiu final aconseguit)”.

Què signifiquen aquestes dades? L’Observatori Social de la Caixa planteja que els fills dels professionals i directius tenen 2,8 vegades més probabilitats d’arribar a ser professionals i directius que els fills de treballadors i 1,4 vegades més que els fills de les classes intermèdies. És més un 63% dels fills de professionals o directius van aconseguir un títol universitari enfront de solament un 26% dels fills de treballadors.

El Pla Bolonya i la crisi van provocar dues coses. D’una banda pujada de taxes i reducció del nombre d’alumnes al mateix temps que “diversificava l’educació superior”, una diferència molt subtil. La proliferació de multitud de “ofertes educatives” emmascara d’una banda la “necessitat” del mercat d’especialitzar la mà d’obra, i d’altra banda “facilita” la jerarquització educativa segons les classes socials. Ja sigui l’augment de les universitats privades –a Madrid superen a les públiques- on els fills de les classes altes puguin accedir o de la Formació Professional, on famílies obreres veuen en la FP la seva “universitat”. Una sortida més barata que la universitat i amb la possibilitat d’inserció laboral a diferència de la universitària. Sense oblidar tampoc el creixement del nombre d’alumnat de les universitats a distància dirigida a aquells sectors que no poden compatibilitzar treball i estudi.

Estem davant un empobriment social i salarial, i cada any milers d’estudiants que intenten ascendir socialment mitjançant la universitat veuen frustrades les seves aspiracions. Això provoca una forta contradicció entre les promeses idíl·liques d’ascens social i la negativa del mercat per assumir estudiants “massa qualificats”. En altres paraules, el mercat selecciona. A més, això inevitablement té a veure amb la naturalesa de l’economia espanyola basada en sectors amb baix valor afegit. En la indústria, el comerç o el transport, més de la meitat dels estudiants treballen en sectors que no tenen res a veure amb l’estudiat: en el sector del transport i emmagatzematge representa el 70,5% dels treballadors, en la construcció el 57,4%, en la indústria manufacturera el 48,6%. Fins i tot en l’en l’Administració pública és del 38%. Tots aquests elements -que hem abordat en altres articles- confirmen un procés d’“anglosaxonització”.

Qüestionar la societat de classes per qüestionar la universitat de classes

Inevitablement en el marc del sistema capitalista tota idea, objecte o servei pot ser convertit en una mercaderia intercanviable, ofegant tota iniciativa, recerca i autorrealització personal. En el primer i segon article hem vist que el Pla Bolonya tractava precisament de reajustar l’educació als canvis i necessitats del mercat, subordinant-la encara més a la lògica de funcionament capitalista. L’encarregada de portar endavant aquesta tasca va ser la casta universitària.

Sota els criteris del mercat tot el que s’investiga i ensenya a la universitat està limitat i controlat, directa o indirectament, per les necessitats de grans corporacions. És necessari, doncs, que ens plantegem un criteri radicalment democràtic de la universitat, una xarxa única d’universitats públiques i gratuïtes finançades amb els impostos dels més rics. L’eliminació de tota la casta universitària, de tots els privilegis econòmics i polítics d’un “club selecte”.

Que totes les decisions pedagògiques, laborals, polítiques, sindicals o culturals estiguin sota la decisió d’una assemblea que representi a tots els sectors de la universitat, que siguin revocables i sense ostentar cap tipus de privilegi per ser “representants” (PDI, PAS, personal laboral, estudiantil, sindical o polític).

A més, és necessària una revolució pedagògica de tot l’ensenyament fora dels esquemes empresarials i de la seva moral patriarcal, homòfoba i racista. La més completa llibertat per investigar i ensenyar a tot aquell que vulgui, impulsant grans centres i instituts públics i gratuïts de recerca i desenvolupament controlat per estudiants, PDI, PAS i sindicats de treballadors/as que realment serveixin a la societat. És a dir, planificar la recerca i l’ensenyament lliurement perquè amplis contingents d’estudiants aprenguin i investiguin cures per a malalties com la Hepatitis C o el càncer, per estudiar l’antimatèria o les galàxies més llunyanes, des dels transports nets fins a la intrigant mirada de la Gioconda. Al mateix temps que repartim totes les hores de treball sense reducció salarial per reduir l’atur i la precarietat del conjunt de la societat, és necessari un “pla de xoc” per a la joventut que li garanteixi ocupació en acabar els estudis.

Com diria Marx “...quan la limitada forma burgesa és esquinçada, què és la riquesa sinó la universalitat de les necessitats, capacitats, plaers, forces productives individuals, creades per mitjà de l’intercanvi universal? Què sinó el ple desenvolupament del domini de l’home [i de la dona] sobre les forces de la naturalesa, les trucades naturals, el mateix que les de la pròpia naturalesa humana? Què, sinó l’absolut desplegament de les potencialitats creatives [de l’ésser humà], sense cap altra pressuposició que el desenvolupament històric previ, és a dir, el desenvolupament de tots els poders humans com a fi en si mateix, no mesurats d’acord a un patró predeterminat? Què, sinó l’àmbit en el qual no es reprodueix a si mateix en una de les seves especificitats, sinó que produeix la seva totalitat? Què, sinó aquella condició en la qual dirigeix el seu esforç no a conservar el que ha arribat a ser, sinó a mantenir-se en el moviment absolut d’arribar a ser?”

Necessitem avançar cap a una “post universitat” (una superació de la universitat actual) per albirar la més absoluta autorrealització personal, recollint el més avançat de la societat actual al mateix temps que la superem. Però aquest criteri post-universitari està estretament lligat a la transformació de la pròpia societat de classes en la qual vivim. No podríem concebre res nou sense que la població treballadora prengués a les seves mans el conjunt de forces productives i per tant el poder polític. Tot qüestionament ha d’estar lligat a aquesta perspectiva que permeti donar passos cap a una societat sense classes.